Dijous, el Penedès, el Garraf i l'Anoia van viure l'episodi de vent més intens dels darrers 20 anys. Protecció Civil va enviar el primer Es-Alert de la història de Catalunya per ventades. L'avís del Meteocat era de perill 6 sobre 6. A Vilafranca, les ratxes van arribar als 103 km/h. A Santa Margarida de Montbui, 106. El Govern va suspendre l'activitat educativa, universitària, esportiva i sanitària no urgent. Però no va suspendre l'activitat laboral. Per als treballadors, la instrucció va ser una recomanació: «prioritzeu el teletreball si és possible».
Mentrestant, al territori passava això: només a Vilafranca, la Policia Local va gestionar 94 incidències en poques hores: teules arrencades, fanals a terra, arbres caiguts, una marquesina de bus rebentada. A Igualada es va activar el Pla d'Actuació Municipal a les sis del matí per la caiguda d'arbres, murs i senyals. Al Garraf, el 112 va rebre 196 trucades, amb Vilanova i la Geltrú entre els municipis més castigats de tot Catalunya. A l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès es van desprendre plaques solars i claraboies, i es va haver d'evacuar la zona de consultes externes per l'esfondrament del sostre. Entre Vilanova i Cunit, el vent va arrencar plaques solars que van caure sobre les vies del tren i van tallar la circulació de Rodalies. Si el vent arrencava sostres d'hospitals, tallava vies de tren i provocava centenars d'incidències, qualsevol desplaçament a la feina era un risc objectiu.
Al Penedès, els sindicats van ser dels primers a reaccionar. No per repetir la recomanació del Govern, sinó per recordar als treballadors un dret que gairebé ningú coneix: el permís retribuït per fenòmens meteorològics adversos. Van fer al territori la feina divulgativa que la Generalitat va despatxar amb un tuit.
Per què recomanar no és protegir
El problema és de lògica política. Si el risc era prou greu per tancar les escoles, per què no ho era per protegir els treballadors? Per a un nen de sis anys el vent era perillós, però per a la seva mare, que havia d'agafar el cotxe per anar a la fàbrica, no?
Quan el Govern recomana en lloc d'ordenar, el que fa és traslladar la decisió a la persona treballadora. I aquesta persona no decideix en igualtat de condicions amb l'empresa. Decideix amb por: por a l'esbroncada, por al descompte de nòmina, por de ser qui «no va venir». La recomanació situa el treballador en terra de ningú, sol davant un conflicte amb l'empresa que no li tocava resoldre a ell.
I recomanar teletreball en comarques com el Penedès, el Garraf o l'Anoia té un punt d'irrealitat. En territoris amb un pes fort de la indústria, la logística, el comerç i els serveis de cura, el teletreball no és una opció per a la majoria. No teletreballa qui fa caixes a un magatzem, qui atén gent gran a domicili o qui treballa en una línia de producció. Dir «teletreballeu si podeu» quan saps que la majoria no pot és una manera elegant de no dir res.
El dret que tens i que ningú t'explica bé
L'article 37.3g de l'Estatut dels Treballadors estableix un permís retribuït de fins a quatre dies per episodi (no anuals, sinó per cada situació de risc) quan hi ha impossibilitat d'accedir al lloc de treball per una situació de risc greu, inclosa la derivada de fenòmens meteorològics adversos. A més, el permís és prorrogable mentre durin les circumstàncies que l'han motivat.
No és un dret antic. Ve del Reial decret llei 8/2024, de 28 de novembre, aprovat arran de la DANA que va arrasar el País Valencià, quan treballadors van perdre la vida intentant arribar a la feina en plena catàstrofe. La tragèdia va evidenciar un buit legal: no hi havia cap mecanisme que protegís qui decidia no desplaçar-se en una situació de risc extrem.
Què vol dir en concret? Que si hi ha una alerta meteorològica i consideres que anar a treballar suposa un risc, tens dret a quedar-te a casa i a cobrar igualment. No cal que l'empresa t'ho autoritzi. És un dret teu, recollit a la llei. I si l'empresa et descompta el dia o et penalitza, pots reclamar. Si no tens representació sindical a la feina, pots adreçar-te directament a qualsevol seu sindical.
Un dret que les patronals ja estan retallant
El 37.3g existeix, però la gran patronal ja treballa per limitar-ne l'abast. Segons Yésika Aguilar, directora de Relacions Laborals de Foment del Treball, el dret només s'aplica si hi ha «una impossibilitat acreditada» d'arribar a la feina. I afegeix: si no hi ha cap risc en el desplaçament, el treballador «hi hauria d'accedir».
Fixem-nos en el llenguatge. «Impossibilitat acreditada.» Qui acredita la impossibilitat? El treballador. Davant de qui? De l'empresa. En quines condicions? Amb 106 km/h de vent a Montbui, 103 a Vilafranca, sense transport públic i amb plaques volant per les vies. El dret existeix sobre el paper, però la càrrega de la prova recau sobre la part feble.
No és un conflicte nou. Fa dues setmanes, amb la crisi de Rodalies, la Generalitat ja va recomanar el teletreball i va recordar el permís retribuït del 37.3g. Foment va respondre que el treballador que no anés a la feina havia de recuperar les hores i compensar l'empresa. El Govern va insistir que les hores no eren recuperables quan l'absència era justificada. La patronal va dir que sí. El treballador, al mig.
El patró es repeteix. Cada vegada que el 37.3g s'ha d'activar, es reprodueix el mateix escenari: el Govern diu que el dret existeix, la patronal el condiciona, i el treballador queda atrapat entre dues versions contradictòries del que pot o no pot fer. Sense una actuació contundent de l'administració, el dret és paper mullat.
Un tuit no és protegir
Seria injust dir que la Generalitat no va esmentar el 37.3g. El Departament de Treball va publicar un tuit recordant el dret al permís retribuït i una nota informativa. Alguna cosa van fer.
Però la pregunta és si van fer prou. El Govern va enviar un Es-Alert a tots els mòbils de Catalunya. El missatge deia, literalment: «Alerta per forts vents a tot Catalunya, eviteu desplaçaments innecessaris i activitats a l'exterior.» Informava de la suspensió d'activitats escolars, universitàries, esportives, serveis socials i sanitaris no urgents entre les 00.00 i les 20.00 h. Ni una paraula sobre el dret al permís retribuït. Ni una menció al 37.3g. Ni una referència a l'activitat laboral en general. La informació sobre el dret dels treballadors va circular per un tuit del Departament de Treball i comunicats institucionals que arriben a qui els busca, no a qui els necessita.
La diferència entre un tuit i un Es-Alert és la diferència entre complir l'expedient i protegir de debò. Un tuit arriba a qui segueix el compte de Treball a les xarxes. Un Es-Alert arriba al mòbil de la treballadora de la fàbrica del polígon que dijous al matí no sabia si podia quedar-se a casa sense que li descomptessin el dia.
Què hauria d'haver fet el Govern
Dues coses. La primera: si la situació era prou greu per tancar escoles, hospitals i parcs, calia suspendre també l'activitat laboral no imprescindible a les zones amb alerta màxima. Una mesura clara que no deixa marge a la interpretació ni posa el treballador en un conflicte amb la seva empresa.
La segona: si no volia arribar tan lluny, com a mínim havia d'incloure el dret al permís retribuït dins l'Es-Alert, dins les comunicacions massives, dins les rodes de premsa. Que tothom sabés que podia quedar-se a casa sense perdre ni un euro. Que cap treballador hagués de dependre de si el seu sindicat de comarca va ser prou àgil per fer un comunicat a temps.
La DANA va servir per crear el 37.3g. Les ventades de dijous demostren que crear un dret no és suficient si després el deixes en mans d'un tuit, d'una patronal que el condiciona i d'un treballador que no sap que existeix.
