Aquest matí, benzinera de qualsevol carretera de la vegueria. El marcador ha pujat un 31% en tres setmanes. No és inflació ni política fiscal: és l'estret d'Ormuz, un pas de 54 quilòmetres a l'altra punta del món per on circula el 20% del petroli mundial. El 28 de febrer, els Estats Units i Israel van atacar l'Iran. L'Iran el va tancar. Des d'aquell dia, el preu del petroli ha pujat un 37%, i aquí s'ha notat de seguida.
El gasoil mou els tractors de l'Alt Penedès, les furgonetes dels transportistes de l'Anoia, els camions que surten dels polígons de Vilanova i el Vendrell. Quan puja el combustible, puja tot el que en depèn. I al Penedès, gairebé tot en depèn.
La situació al camp
El sector agrari de la vegueria anava just abans que comencés tot això.
A l'Anoia, la campanya de fertilitzants ha quedat atrapada per l'escalada de preus. La tona d'urea, el fertilitzant bàsic per als cereals, costava 450 euros al desembre. Ara supera els 650. Qatar i l'Iran concentren prop d'una quarta part de la producció mundial, i el tancament de l'estret ha paralitzat les exportacions. Si abans els números ja eren justos, alguns sindicats agraris alerten que ara ja es va directament a pèrdues. Alguns pagesos es plantegen no sembrar i deixar els camps en guaret per evitar arruïnar-se.
Al sector vitivinícola, el cop arriba, per una altra banda. La vinya és el motor econòmic de la vegueria: 200 milions d'ampolles de cava cada any només a l'Alt Penedès, un sector que mou 3.200 milions d'euros a Catalunya i que té el seu cor aquí. I anava malament abans de la guerra. El cava havia caigut un 12,88% en vendes el 2025. Alemanya, Bèlgica i el Regne Unit en compraven menys. Els aranzels de Trump havien tancat parcialment el mercat nord-americà. I ara el gasoil agrícola ha pujat 37 cèntims per litre i els productes per tractar la vinya, que es fabriquen a partir de derivats del petroli, han seguit la mateixa senda. El transport de les ampolles cap a Europa s'ha encarit de forma directa. El pagès petit no ho pot traslladar al preu final. El marge se l'emporten els de sempre.
En conflictes com aquest, el petroli no baixa en línia recta: puja quan esclata la guerra, oscil·la amb cada bombardeig i cada represàlia, i tarda mesos a normalitzar-se. El pagès de la vegueria ha de decidir ara quant gasta en la temporada sense saber on serà el preu del gasoil a la verema.
La fàbrica i la platja
L'Anoia no és només camp. La indústria representa el 31% de l'economia comarcal, i el metall n'és l'espina dorsal: prop de 300 empreses, més de 650 milions d'euros de facturació i 3.500 treballadors entre Igualada i els municipis de l'entorn. Al costat, el paper hi suma 478 milions més i 1.175 llocs de treball, concentrats a Capellades i la Pobla de Claramunt. Tots aquests sectors treballen amb preus pactats per mesos: si el cost de produir puja aquesta setmana, no pots canviar la factura al client. El dièsel ja marca 1,82 euros el litre a les benzineres de la comarca, fa set setmanes en costava 1,50. Una peça de metall, una bobina de paper, un lot de producte químic, tot porta ara un cost energètic que el contracte signat al gener no preveia. Quan els marges es fan més estrets, les empreses ajusten per on sempre han ajustat: la massa salarial. I els treballadors que surten del torn i omplen el dipòsit paguen dues vegades.
La mateixa lògica arriba al Garraf i al Baix Penedès per una altra porta: no per la xemeneia, sinó pel camió de repartiment i per la família que ha de decidir si va a la platja aquest estiu.
Al Garraf i al Baix Penedès, Vilanova i la Geltrú és la capital industrial i comercial de la comarca: construcció en creixement, mercat immobiliari tens, teixit productiu que depèn del transport. Cada obra, cada camió, cada repartiment s'ha encarit de la nit al dia. I a la franja litoral (Sitges, Calafell, Cunit, el Vendrell) l'economia viu de l'estiu, i l'estiu es decideix ara. L'estiu passat, més de 137.000 turistes van visitar el Garraf entre juliol i agost, i més de la meitat eren turisme domèstic: gent que ve de l'interior en cotxe. Quan una família fa números i veu que el viatge costa un 31% més que l'any passat, moltes trien quedar-se més a prop o venir menys dies. Els que treballen en hostaleria i comerç de temporada ja ho saben: contractes curts, salaris baixos, cap cobertura quan s'acaba la temporada. Aquesta és la base. La guerra no la crea, l'agreuja.
El cercle que es tanca
El corredor ferroviari del Penedès fa dos mesos i mig que està en crisi. El 20 de gener, l'accident mortal de Gelida va obligar a substituir per autobusos el tram de l'R4 entre Sant Sadurní i Martorell durant setmanes. Des del 17 de març, les obres als túnels del Garraf, corroïts per dècades d'humitat marina, han reduït l'R2 Sud a la meitat i han tallat els regionals del sud. Trenta mil viatgers diaris afectats en un sol tram. Això no és una crisi puntual: és el resultat de dècades sense inversió suficient en una infraestructura que connecta cada dia el Penedès amb Barcelona. Quan el tren falla, la gent agafa el cotxe. Rodalies va perdre un 25% dels viatgers habituals durant la pitjor setmana de la crisi. Ara el gasoil puja un 31%.
Per a moltes famílies del Penedès, el cotxe no és una opció, és l'única opció. Viuen aquí perquè el lloguer a Vilafranca o al Vendrell és la meitat que a Gràcia. Però treballar a Barcelona sense tren significa cotxe cada dia, dipòsit cada setmana. Amb el gasoil on és ara, aquesta equació s'ha trencat. No pots pagar el lloguer a Barcelona. El tren no funciona. El cotxe s'ha encarit un 31%. No hi ha tercera opció.
I quan arribes a casa, la cistella de la compra tampoc ajuda. La fruita i la verdura ja pujaven un 5,78% al febrer, abans que comencés la guerra. El transport de mercaderies s'ha encarit un 30% en tres setmanes, i aquest cost arriba al supermercat amb retard, les dades del març, quan surtin, confirmaran el que molta gent ja nota al tiquet de caixa. Els joves veuen com cada euro que s'emporta el combustible o la compra és un euro que no va a l'estalvi per emancipar-se. Les famílies amb hipoteca variable noten una pressió més sobre un pressupost que ja estava al límit. I les persones grans amb pensió fixa viuen una retallada silenciosa que ningú ha votat.
Qui va decidir
Trump va prendre la decisió sense consultar cap aliat europeu. Cap parlament ha votat aquesta guerra. Ara exigeix que els europeus enviïn vaixells de guerra a l'estret per protegir el petroli que els seus bombardejos han posat en risc. Quan els europeus contesten que aquesta no és la seva guerra, els anomena covards.
El cerealista d'Igualada no va decidir res d'això. Ni el viticultor de Subirats, ni la família a qui no li arriba al tren de Sant Sadurní, ni el cambrer de Sitges, ni la transportista de Cubelles. Cap d'ells no va triar les regles d'aquest joc.
La benzinera de l'N-340 té el marcador actualitzat cada dia. La guerra ja és aquí.
