Arnau Carné (Manresa, 1981) és militant d'Ítaca, l'organització internacionalista de l'esquerra independentista dels Països Catalans, i cofundador de Tigre de Paper, la cooperativa editorial de pensament crític que ha portat al català autores com Angela Davis, Silvia Federici o Noam Chomsky. Va participar el passat 7 de febrer a la taula rodona «L'esquerra i la guerra», juntament amb Jordi Armadans, dins de la IV edició de l'Escola d'Hivern «Junteu-vos» de la Gueralda, el Casal Popular de Vilafranca del Penedès. Unes jornades que, sota el lema «Tambors de guerra», van dedicar tres dies a pensar el militarisme, l'imperialisme i les respostes possibles des de l'esquerra. Ens hem trobat amb ell per aprofundir en els debats que s'hi van plantejar.
Quatre edicions del Junteu-vos i cada cop més gent. Hi ha ganes d'espais de formació i debat política?
Crec que és molt oportú que generem aquests espais. Per una banda, perquè cal intercanviar idees sobre el que ens passa des d'una perspectiva crítica. Per l'altra, pel tema dels hàbits: estem molt acostumats a opinar a través de les xarxes, amb tot el que això comporta d'algoritmes, limitació d'espais i tendències que ho perfilen tot d'una manera determinada. Això és molt diferent d'un espai on pots escoltar opinions diverses, fer preguntes, concentrar-te en un tema concret d'una manera més pausada.
A més, estem en un moment en què passen moltes coses de política exterior que ens afecten directament. Creen interès perquè són mediàtiques, però també perquè en vivim les conseqüències. Jornades com les de la Gueralda poden jugar un paper important si es consoliden com espais de formació regular, no només d'escoltar ponències sinó de generar debat real.
Per a qui no us conegui: què és Ítaca?
Ítaca neix fa aproximadament una dècada amb la voluntat de posar sobre la taula de l'esquerra independentista el tema de la solidaritat internacional. El nostre moviment té un històric important de lluita internacionalista, de solidaritat amb altres pobles, però sovint hi havia una separació: una cosa era la lluita d'alliberament nacional i social, enfocada en el conflicte amb els estats espanyol i francès, i una mica de retruc la Unió Europea per qüestions de política ambiental, laboral, privatitzacions... I una altra cosa era l'internacionalisme, que quedava com una activitat paral·lela. Si hi havia una agressió a Palestina, es feia una campanya puntual de solidaritat, però no es connectava amb l'anàlisi de conjuntura pròpia.
Nosaltres creiem que vivim en un món global on les polítiques que es fan arreu tenen a veure amb el que passa aquí: estem connectats per la divisió internacional del treball, les matèries primeres, les rutes comercials, l'economia financera. La crisi del 2008 és una crisi global, no es pot llegir en només clau nacional o estatal. Per tant, el que vam plantejar és dotar l'esquerra independentista d'anàlisis sobre divisió internacional del treball, migracions, conflictes vinculats a l'imperialisme, per tenir-ho més en compte.
Paral·lelament, vam agafar el relleu de la Brigada Ali Primera de Veneçuela per mantenir el vincle del nostre moviment amb la revolució bolivariana. I quan sorgien conflictes mediàtics (Síria, Ucraïna, Palestina), intentàvem donar suport analític a les organitzacions de l'esquerra independentista que es volien posicionar. Articles, xerrades, eines d'anàlisi. Des de la modèstia, perquè no som una gran organització, però sí amb la voluntat de cobrir un buit.
Una mena de xarxa diplomàtica de l'esquerra independentista?
No tant de relacions polítiques formals, perquè cada organització té les seves. Però sí com a facilitadors, pel bagatge que tenim en certs àmbits. A Veneçuela o Cuba hem tingut contactes amb consolats, i quan alguna organització ha volgut establir vincles més formals, en alguns casos hem acompanyat el procés. També participem en àmbits com la internacional antifeixista que s'està promovent, acompanyant organitzacions de l'esquerra independentista que hi participen.
Una part de l'esquerra europea, fins i tot sectors que es consideraven pacifistes, defensen enviar armes a Ucraïna. Quina és la diagnosi?
El militarisme i la guerra mai han deixat de tenir protagonisme des de la Segona Guerra Mundial. Els que analitzem des de l'òptica marxista veiem l'imperialisme com una fase del capitalisme que necessita guerres per retroalimentar la seva economia, controlar governs, controlar recursos.
La novetat és que fins ara estàvem acostumats a guerres en llocs llunyans, protagonitzades per una aliança occidental que es disfressava de drets humans i democràcia. Hi podia haver crítiques puntuals, però existia un consens social malauradament bastant ampli. Amb aquesta segona era Trump, això s'esquerda. Quan amenaça Groenlàndia, un territori de la Unió Europea, amb intervenció militar, i és una amenaça seriosa perquè té precedents de complir-les, crea un alarmisme evident. Si hi sumem la guerra d'Ucraïna, que ha portat la guerra a les portes d'Europa, el debat sobre què fer amb l'aspecte militar cobra una rellevància que abans no tenia.
I davant d'això, a les esquerres hi ha tres corrents. Primer, un pacifisme de no-violència que critica qualsevol guerra o política armamentística. Segon, el que jo anomeno pacifisme servil a l'imperialisme. L'exemple més clar és Líbia. Referents com Vicenç Fisas, de l'Escola de Cultura de la Pau de la UAB, o Raül Romeva en l'àmbit polític, van defensar una intervenció militar per aturar el govern libi. Romeva va referenciar Fisas per donar-li suport. Però no tenen el mateix posicionament amb Palestina. No advoquen per una intervenció militar per aturar l'exèrcit d'Israel. Aquesta asimetria és reveladora del que és aquest pacifisme: justifiques la violència de qui té el gran poder militar.
«Van defensar una intervenció militar per aturar el govern libi, però no advoquen per una intervenció per aturar l'exèrcit d'Israel. Aquesta asimetria és reveladora»
I tercer, hi ha el sector que defensem que deixar el monopoli de la violència en mans de la burgesia és un error i que els pobles tenen dret a defensar-se per tots els mitjans possibles. Amb una contradicció flagrant que ho impregna tot: si defenses l'ús de la violència per part de la resistència palestina, et poden acusar d'apologia del terrorisme i portar-te davant l'Audiència Nacional. Però si defenses l'ús de les armes de certs grups a Ucraïna, no passa res perquè estan «del bàndol del nostre estat».
Veneçuela és un cas que coneixeu de prop. Després del segrest del president i el bombardeig de Caracas, com queda la situació?
Veneçuela és víctima de la impunitat que s'ha concedit durant dècades als Estats Units. Hem vist com el president d'un estat pot saltar-se tota la legislació internacional per segrestar el president d'un altre país, sota càrrecs que cap tribunal internacional avala, assassinant persones que intentaven protegir-lo. Ho fa perquè té la força per fer-ho.
El procés veneçolà és molt complex. Hi ha el bloqueig econòmic que destrossa l'economia del país i una agressió constant. A l'imperialisme, que li sobren recursos, li és molt fàcil generar suborns i xantatges perquè els militars es revoltin. Ja vam veure el cop d'estat del 2002. Sense control polític no hi ha revolució bolivariana, i per tant el govern es veu obligat a assegurar l'exèrcit no només amb convicció ideològica, sinó també amb prebendes als sectors militars. Això provoca que hagis de destinar més economia a l'exèrcit, tant per al benestar dels comandaments com per tenir un armament que com a mínim dificulti una intervenció militar.
Dins de les contradiccions de l'espiral armamentística, el que no podem fer és exigir que es desarmin els més febles si no es desarmen els més forts.
Si els Països Catalans tinguessin un estat independent, caldria un exèrcit?
Cal veure en quin context tindríem aquest estat i qui el lidera. Si el projecte és liberal, de seguida entraríem a l'OTAN. Ja ho plantejaven els convergents: Catalunya no caldria que tingués exèrcit, pagaria la quota a l'OTAN. Però des d'un prisma revolucionari, l'objectiu no és no tenir exèrcit per pagar-ne un altre que faci la mateixa feina. L'objectiu és que els exèrcits no estiguin al servei de l'imperialisme.
Si un nou estat vol polítiques socialistes de redistribució, ja s'ha vist què passa: des de Cuba fins a altres casos, et trobes amb bloqueig i amenaces. Per defensar-te necessites una mínima força militar. Com ha de ser? Exèrcit convencional o milícies populars? Aquí podríem anar al debat de la Guerra Civil, on la República, el moment de més autonomia del poble català malgrat no tenir independència formal, va rebre agressions exteriors i es va defensar amb les armes. Aquell debat ja el vam tenir.
«L'objectiu no és no tenir exèrcit per pagar-ne un altre que faci la mateixa feina. L'objectiu és que els exèrcits no estiguin al servei de l'imperialisme»
Fins que el moment no arribi, fer política ficció és complicat. Podria ser que una crisi social més bèstia fes que els pobles s'aixequessin i que a diferents territoris d'Europa sorgissin elements revolucionaris. O podria ser que, dins la geopolítica mundial, poguéssim recórrer a l'ajut d'altres potències, com Cuba va recórrer a la Unió Soviètica. El que les esquerres hem de tenir clar és que l'objectiu no és només lluitar contra les retallades: hem de posar-nos com a objectiu prendre el poder per aplicar les polítiques que necessita la classe treballadora catalana i construir un model nacional propi. I hem de tenir en compte els elements militars d'aquesta equació.
Vas insistir molt a reactivar les campanyes contra l'OTAN. Al referèndum del 86, Catalunya va votar en contra de l'ingrés. Què ha passat?
La campanya contra l'OTAN va més enllà de l'antimilitarisme per se. L'OTAN no és només una aliança militar: és una estructura política que respon a l'objectiu d'imposar el model de societat que les burgesies, sobretot la dels Estats Units, van decidir després de la Segona Guerra Mundial.
Quan va desaparèixer la Unió Soviètica, l'OTAN no va desaparèixer. Va transformar els seus objectius, ens va mostrar nous enemics i va intensificar les operacions militars fora d'Europa. Ningú no havia atacat les fronteres europees ni els EUA, més enllà de l'atemptat de l'11-S, que és d'un grup no estatal, no una declaració de guerra.
«Fer campanya contra l'OTAN és atacar l'estructura que serveix per esclafar qualsevol projecte alternatiu, aquí i arreu del món»
I avui, malgrat la crisi entre la UE i els EUA en l'àmbit econòmic (aranzels, el TTIP que no va tirar endavant), l'OTAN és l'element que més unifica els dos blocs imperialistes. A Davos, qui més pleitesia ha retut a Trump ha estat el secretari general de l'OTAN, que representa la part europea. Hi ha una dependència militar enorme de la indústria armamentística dels EUA.
Si l'OTAN és forta, el nostre model (socialisme, alliberament nacional, feminisme, ecologisme) no té cap possibilitat. Fer campanya contra l'OTAN és atacar l'estructura que serveix per esclafar qualsevol projecte alternatiu, aquí i arreu del món.
Després de més d'un any de genocidi a Gaza, Israel actua amb total impunitat. Les institucions catalanes fan prou o és de cara a la galeria?
L'estat d'Israel és la punta de llança d'aquest model imperialista de l'extrema dreta des de fa anys. Tant per les polítiques internes de segregació racial (on qui té drets depèn de si ets catalogat com a palestí o com a jueu israelià) com per l'actuació militar. Israel ha estat l'estat de prova de què passa si em salto tota la legislació internacional per atacar estats veïns i cometre un genocidi retransmès diàriament.
La campanya BDS (boicot, desinversions i sancions) té una legitimitat especial: surt de la mateixa societat palestina, no és una invenció de fora. I funciona. La prova més clara és la pressió de la patronal israeliana sobre Netanyahu la tardor passada, quan va veure que les empreses israelianes estaven cada cop més aïllades i els era més complicat renovar convenis o obtenir inversions. Es va plantejar si Israel havia de ser «la nova Esparta», un estat pària autosuficient i bel·licista, i la patronal va dir que no. Això va contribuir a frenar, almenys parcialment, la velocitat de l'extermini sobre Gaza.
«La patronal israeliana va veure que les empreses estaven cada cop més aïllades. Es va plantejar si Israel havia de ser "la nova Esparta" i la patronal va dir que no»
Les institucions podrien fer molt més. L'estat espanyol ha rescindit alguns contractes menors d'armes, però continua permetent el transport d'armament americà cap a Israel pels seus ports. L'Ajuntament de Barcelona va trencar el germanament amb Tel-Aviv, però tot plegat es queda molt curt.
I aquí hi ha la doble vara de mesurar que l'esquerra pateix des de fa temps: s'ha d'anar molt amb compte amb «la violència dels oprimits», però amb la violència dels opressors no hi ha tantes manies. La campanya BDS, justament, és no violenta. La pot assumir tothom: qui estigui a favor de la lluita per tots els mitjans del poble palestí i qui no, perquè no suposa un vincle directe amb la lluita armada. Les administracions l'haurien d'adoptar. Ja que no ho fan, ens toca als moviments socials i a les persones a títol individual.
La Xina: alternativa a l'imperialisme nord-americà o canvi d'amo?
La Xina és un actor de primer ordre, s'ha convertit o s'està convertint en la primera potència econòmica mundial. La seva peculiaritat és que, a diferència d'altres expaïsos socialistes que van obrir les seves economies, va mantenir cert control polític i no va privatitzar-ho tot. Això li va permetre reinvertir en el mateix estat i no ser simplement qui posava la mà d'obra barata per a les multinacionals.
En les seves relacions exteriors, ha optat per convèncer econòmicament. En els acords amb estats africans, per exemple, a canvi de matèries primeres proporciona infraestructures. No arrossega l'herència colonial de les potències europees i els diferents estats hi veuen un tracte menys superb, amb una contrapart més avantatjosa. Jo no ho consideraria imperialisme ara mateix, però sí relacions desiguals que a vegades influeixen en les polítiques de certs estats.
El que sí que és clar és que la Xina, amb els BRICS, apostava per un multilateralisme que fes de contrapès. Molts estats del sud global van veure que hi havia una alternativa als plans d'ajust estructural de l'FMI: algú que els ajudava sense la contrapart de desmantellar serveis públics ni fer patir fam la seva gent. Ja a la cimera de Seattle del 99, molts caps d'estat del sud global van dir prou a les normes comercials imposades, envalentits perquè començaven a veure altres actors amb potència econòmica.
Però el segon mandat de Trump ha rebentat aquesta tendència. Ha rebutjat el multilateralisme, ha apostat per la llei del més fort i està creant un club d'estats on es paga quota i es ret acatament al seu lideratge. La Xina haurà de ressituar-se. I cal tenir en compte que hi ha altres actors (Rússia, Turquia, el Brasil, l'Índia) que van variant aliances segons els canvis de govern. El cas del Brasil és paradigmàtic: amb Lula era referent del multilateralisme a Amèrica Llatina, amb Bolsonaro va fer un viratge cap a la internacional feixista, i després van tornar.
Com a cofundador de Tigre de Paper, quins llibres recomanaries per entendre tot el que estem parlant?
Recomanaria Cop d'Estat, de Stephen Kinzer, perquè fa una anàlisi molt lúcida de les intervencions militars i cops d'estat de desestabilització de governs dels Estats Units des de finals del segle XIX, des de la intervenció a Cuba i Filipines. Segueix la lògica de com responien els interessos econòmics d'una potència que anava creixent. Per entendre l'imperialisme actual, cal entendre d'on ve.
I fa poc vam editar a Tigre de Paper un clàssic de Noam Chomsky, Hegemonia o supervivència, que va en la mateixa dinàmica: ens ajuda a entendre l'evolució de l'imperialisme dels Estats Units i les seves conseqüències globals. Són dos llibres que et permeten veure que el que passa ara no és nou, sinó una fase més d'una lògica que ve de lluny.
Remilitarització global, crisi climàtica, ascens dels feixismes. Moment fosc o hi ha motius per a l'esperança?
Les dues coses alhora. Palestina, Veneçuela, Cuba patint una asfíxia econòmica brutal... el panorama és dur. Però la història de les revolucions ens diu que els pobles s'han revoltat contra les barbàries. Des del cor de la bèstia, als EUA, estem veient gent que planta cara a les batudes racistes de l'ICE. A Veneçuela, el moviment de les comunes segueix ferm i planteja que si cal plantar cara a una invasió militar ho farà. A Palestina, malgrat els anys de genocidi, la resistència continua.
I aquí a casa nostra, amb les distàncies que pertoquin, també hem respost: mobilitzacions massives pel dret a l'autodeterminació, per la defensa de serveis públics, contra el genocidi a Palestina, pel transport públic. Hi ha una part important de la població que continua creient que cal mobilitzar-se. Falta que la correlació de forces millori i que les estratègies polítiques funcionin millor. Per això la formació política és tan important, enllaçant amb l'inici d'aquesta conversa.
I una idea que vull subratllar per tancar: cal vincular la pau amb la justícia. Sovint el pacifisme s'ha enfocat com si fos simplement l'absència de l'element bèl·lic. I en part ho és. Però no es pot deslligar una cosa de l'altra: qui promou la violència és la injustícia. És impossible arribar a escenaris de pau si no es resol la injustícia que els genera.
