Des del 2023, qualsevol ajuntament de Catalunya pot gravar amb un recàrrec de fins al 150% de l'IBI els habitatges que un gran tenidor tingui buits durant més de dos anys. No cal demanar permís a la Generalitat ni aprovar nova legislació: n'hi ha prou amb una ordenança municipal i un registre d'habitatges desocupats. La majoria d'ajuntaments catalans no ho han fet. Al Penedès, tampoc.
Cinc municipis de la Vegueria han mogut fitxa, amb intensitats i resultats molt diferents: Vilafranca del Penedès, Sitges, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú i Igualada. Hem examinat qui va impulsar la mesura en cadascun. El patró que apareix no és casual.
El mateix patró, en cinc municipis diferents
Els cinc casos expliquen coses diferents, però totes en la mateixa direcció.
A Vilafranca, la CUP va incloure el recàrrec com a condició en la negociació dels pressupostos del 2023. No era un moviment nou: la formació ja ho havia aconseguit en les ordenances del 2011, però la manca de reglament estatal va impedir que s'apliqués. Quan la llei finalment va donar cobertura suficient, la CUP hi tornava a ser. El primer any de vigència, l'Ajuntament va recaptar 30.000 euros. La formació calcula que hi ha uns 900 habitatges buits en mans de grans tenidors, una xifra que contrasta amb les prop de 1.200 que es desprenen del cens del 2021: el registre municipal encara no és exhaustiu. La CUP ha proposat ampliar-lo i incorporar el dret de tanteig i retracte perquè l'Ajuntament pugui adquirir els immobles afectats.
Al Vendrell, l'ordenança es va aprovar el 2019 i va entrar en vigor el 2020, quan Som Poble, la candidatura que agrupava la CUP i EUiA, governava en coalició amb ERC. La CUP va abandonar Som Poble el març del 2025 per «diferències polítiques», però el recàrrec continua vigent i s'endurirà el 2026 fins al 100% per als habitatges buits durant més de tres anys. La pressió va precedir el govern, i el govern va fer la norma. Que la coalició s'hagi trencat no ha revertit la mesura.
A Sitges, el recàrrec es va aprovar el 2020 amb el govern d'ERC, però la regidoria d'Habitatge la portava Júlia Vigó, de Guanyem Sitges, una candidatura de confluència impulsada per la CUP local. S'ha aplicat a un gran tenidor amb tres habitatges desocupats. La xifra és modesta, però l'instrument existeix.
A Vilanova i la Geltrú, la CUP va formar part del govern que va aprovar el reglament del registre d'habitatges buits el febrer del 2022. Les ordenances del 2025 inclouen formalment el recàrrec, però mai s'ha cobrat efectivament. Quan PSC i Comuns van arribar al govern, la iniciativa es va quedar al calaix.
A Igualada, Poble Actiu, la candidatura vinculada a la CUP, és a l'oposició. La regidora Elisabet Farrés ha proposat el registre, l'ordenança i un pla d'inspeccions. El govern de Junts no s'hi ha mogut.
Cinc casos, cinc intensitats de pressió, cinc resultats. A Vilafranca, la mesura funciona i genera resultats mesurables. Al Vendrell i Sitges, el precedent és actiu, però l'abast resta limitat. A Vilanova, el PSC no avança. A Igualada, la proposta existeix, però Junts no es mou.
Darrere d'aquesta pressió hi ha anys de mobilització social: plataformes, sindicats de llogateres, assemblees de barri que han convertit l'habitatge en una exigència política impossible d'ignorar. Els partits que actuen ho fan perquè hi ha una base organitzada que espera resultats. Els que no actuen responen a altres interessos.
El que canvia entre un cas i l'altre no és la llei ni la voluntat dels propietaris: és quant de pes té qui empeny.
Qui guanya quan l'ajuntament no actua
Catalunya ha quasi doblat el preu del lloguer en deu anys. Els salaris, en el mateix període, han pujat menys d'un 4%. El 2024 hi va haver 7.381 desnonaments, uns vint al dia, tres quartes parts per impagament de lloguer. La Generalitat ha declarat 271 municipis com a zones de mercat tensionat, entre ells Vilafranca, el Vendrell, Sitges, Vilanova i Igualada. Davant d'això, els ajuntaments tenen eines. Una d'elles és el recàrrec sobre habitatges buits. No és la solució, però és un mecanisme real que pot alliberar habitatge i finançar polítiques actives. La pregunta és per què la majoria no l'utilitzen.
No és per manca de llei. No és per complexitat tècnica. Activar el recàrrec requereix una ordenança i un registre, res que un consistori mitjà no pugui fer.
El que requereix és crear-se enemics. Inspeccionar habitatges implica identificar propietaris, notificar-los, gravar-los i defensar la mesura públicament quan protesten. Cap d'aquestes coses és impossible, però totes tenen un cost polític. I mentre cap força no exigeixi que es pagui aquest cost, els governs municipals prefereixen no pagar-lo.
Els grans tenidors amb pisos buits no pateixen cap penalització mentre l'ajuntament no actua. El govern que no aplica la llei no ha de donar explicacions a ningú. La inèrcia no és absència de decisió: és la decisió de no incomodar ningú que tingui poder de respondre.
Els cinc casos del Penedès mostren que això canvia quan hi ha una força disposada a assumir la fricció. La seva base electoral espera que ho faci. La pregunta que haurien de respondre els altres partits no és si la llei els ho permet. És per què, enmig d'una emergència, han decidit no moure's.
