«El poble català, que és un poble que existeix, i com que existeix, jo crec que s'ha d'autodeterminar, decidir ell mateix què vol ser, no necessita ni pares, ni tutors». Sergi López parla de l'1 d'Octubre vuit anys després, en una entrevista al programa Línia Blava de Canal Blau, amb una convicció que contrasta amb el discurs derrotista que ha anat calant entre molts catalans. L'actor vilanoví reivindica la dimensió popular i transversal del referèndum: la seva mare, «que no és especialment indepe», sortint a votar. Els amics del seu barri de Sant Joan, «castellanoparlants, fills d'immigrants», plantant-se davant les urnes. «Va haver-hi una reacció realment popular on darrere no hi havia ni la CUP, ni la quip, ni el quep... hi havia la gent», descriu. «Jo em vaig emocionar molt».
Una cosa que no havia passat enlloc
Per a López, l'1-O «va ser una cosa enorme, enorme, enorme, molt gran». No és nostàlgia: «Jo vull creure que aquesta idea és una llavor que s'ha plantat en el cor o en l'esperit de molta gent que ho va viure». Una generació sencera que va viure quelcom inèdit: «Nosaltres, els que som d'aquesta edat, quan érem jovenets no havíem tingut un 1 d'octubre».
«No sé si ha passat en alguna part del món, que la gent desafiï el poder establert per posar unes urnes i votar i que ho faci», reflexiona López. I aquí és on la seva anàlisi es torna punxant: «Trobo que el país no ha sabut rendibilitzar-lo, no ha sabut donar-li el valor que va tenir».
Vuit anys després, l'actor veu com s'ha imposat un relat de derrota: «Ara està tothom... No, és que no ho vam fer bé, és que havíem d'haver fet això». La seva valoració és radicalment diferent: «Jo trobo que va ser enorme, inaudit». I afegeix, sense embuts: «Ho van fer de puta mare».
La decepció de López no és amb el que va passar aquells dies, sinó amb el que ha vingut després: «Estic decebut de com els partits i com molts catalans hem comprat aquest discurs de potser no ho van fer bé». Un discurs que ell rebutja frontalment: «El que va passar va ser enorme. El que va passar el dia 3, amb la gent al carrer, sense convocatòria de cap partit, i el multitudinari que va ser, el transversal que va ser... Això mostra que hi ha un poble que vol existir».
El creixement com a religió
La conversa també versa sobre la visió de l'actor sobre Vilanova. López mostra la mateixa mirada crítica. «Em preocupa que es faci gran», confessa. «Aquesta cosa que hi ha, com que està assumit que està bé créixer. És guai créixer. Perquè serem més, tindrem més calés, i tindrem això, llavors hem de posar més serveis. No ho sé, aquesta cosa del creixement en general?». Una preocupació creixent entre els vilanovins immersos en els debats sobre el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal.
L'actor deixa clar que no parla des de la nostàlgia excloent: «Vilanova és de tots els que vinguin i tots els que viuen. Amb la porta oberta, hi som tots». Però la pregunta queda flotant: «D'aquí a vint anys, si encara som vius, veiem com està Vilanova, veiem què passa amb la gentrificació».
Una societat civil que fa cultura
Malgrat tot, López té clar que Vilanova té un tresor. «Trobo, malgrat tot, que Vilanova té una cosa que està molt bé, que segurament deu venir de la Grècia Groga». Es refereix a la capacitat d'autoorganització: «La societat civil, a través de les entitats, s'ha acostumat a organitzar-se ella mateixa».
Això reconeix, té una doble cara: «Ha provocat una deixadesa per part de les institucions, per tant, de l'Ajuntament». I posa un exemple concret: «Hi ha alguns moments que no hi ha teatre, oh, bé, doncs no hi ha teatre, això és una cosa que em fa vergonya».
Però celebra la cohesió que genera aquesta xarxa d'entitats que «ajuden molt a una cohesió de la gent, una cohesió popular on tothom pot participar, tothom se'n sent partícip, que siguis alt, baix, grassot, més fosc, més clar, o més pobre o més ric».
«I això que trobo que tenim una personalitat molt integradora i molt guai, i alhora trobo que som molt independents i que tenim una visió molt nostra i que ens agrada fer la nostra, i trobo que això és una virtut», conclou López. La mateixa virtut, potser, que va fer possible que aquell 1 d'octubre la gent sortís al carrer sense que ningú els ho ordenés.
