A les 19.30h del dijous gras, la plaça de la Vila reviurà un moment històric: el 27 de febrer de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco, la Unió Vilanovesa (el Coro) va organitzar el primer «Arrivo» des d'abans de la Guerra Civil. Diverses mascarades van participar en l'acte i es va llegir un discurs des d'un empostissat a la plaça de la Vila.
L'acte d'aquest dijous, organitzat pel col·lectiu Dingú i la Unió Vilanovina amb el suport de la Federació d'Associacions pel Carnaval (FAC), commemora els 50 anys d'aquell primer Arrivo després de la Guerra Civil. La recreació inclourà «diverses sorpreses afegides» i en finalitzar es posarà a la venda una reedició del sermó de 1976 amb contextualització històrica.
El franquisme contra el Carnaval
El 3 de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, una ordre de Burgos va prohibir el Carnaval a tot el territori controlat pels franquistes. El 1939 la prohibició es va estendre a tot l'estat espanyol i es va mantenir oficialment fins al final de la dictadura.
El règim temia el Carnaval per diverses raons. D'una banda, el nacionalcatolicisme franquista considerava la festa moralment reprovable per la seva component de disbauxa i transgressió. Però sobretot, la dictadura recelava de qualsevol manifestació popular massiva que no pogués controlar directament. El Carnaval, amb la seva llarga tradició de sàtira i crítica social a través dels sermons i les comparses, era potencialment subversiu. En una festa on la burla i la paròdia eren l'essència, era fàcil que sorgís una crítica al poder, encara que fos festiva.
La resistència vilanovina
Vilanova va dir que no. Després d'intents no reeixits el 1946 i el 1952, quan dotze parelles de promesos del Foment Vilanoví van fer una comparsa clandestina dins els límits del local, amb permís de l'alcalde, però sense poder cridar ni fer passada pel carrer, el 1955 deu parelles del Foment Vilanoví van sortir al carrer vestides de festa i en comparsa. Era el primer acte públic de Carnaval des de la Guerra Civil. El carnaval «va continuar latent privadament i en algunes entitats culturals» fins aquell moment.
Durant els anys cinquanta i seixanta es van anar recuperant actes emblemàtics com Les Comparses, que el 1974 ja comptaven amb 1.734 parelles i 40 tones de caramels, i l'Enterrament de la Sardina. Però l'Arrivo, amb el seu sermó satíric i crític sobre l'actualitat política i social, era massa perillós durant la dictadura. Aquest discurs públic, llegit davant de tothom a la plaça de la Vila, era l'acte més transgressor del Carnaval vilanoví.
Segons fonts oficials del Patrimoni Festiu de la Generalitat, la recuperació iniciada el 1955 «es completà definitivament entre els anys 1976 i 1981». El febrer de 1976, tres mesos després de la mort de Franco, però amb el franquisme encara viu a les institucions, els vilanovins van decidir que era el moment: el rei Carnestoltes tornaria a arribar en rua pública amb el seu sermó sense censura.
Aquest dijous gras es recordarà aquell moment fundacional, quan Vilanova va demostrar que quaranta anys de prohibició no havien pogut matar una tradició que el poble considerava seva.
